Arriben.
Estan guapíssims amb els seus vestuaris.
Se’ls veu nerviosos i tenen por.
Coneixem aquesta tensió que es tradueix en SILENCI.
Trenquem el gel parlant sobre qui vindrà a veure l’estrena: …els meus pares s’escaparan de la feina i marxaran després de la funció…la meva avia vindrà….
Nosaltres sentim, millor dit, sabem, que s’equivoquen. Efectivament els seus familiars vindran a veure’ls però en aquests moments i fins que no acabi la funció, ells, son nostres, nostres i de ningú més, ja som una família. Perquè nosaltres malgrat dissimulem una tranquil·litat esbalaïdora i ens mostrem contentes , també estem nervioses. Una intranquil·litat poc fundada certament, però basada en el fet de que hem d’exposar els nostres actors i això és un fet irrefutable.
Ens posem a la feina: l’assaig general.
Els recordem coses que ja saben: muts entre cametes (que és com anomenem a les cortines del teatre), sobretot, les cametes no es toquen, aprofiteu els nervis per llençar tota la veu, crideu, que la vostra caixa toràcica encara és petita, escolteu-vos a l’escenari i “ jugueu”.
El primer grup fa un passi i el SILENCI ens segueix acompanyant. No parla ningú al pati de butaques.
Fem pausa pel pati. Tornem i es torna a repetir el procés. I llestos. Els felicitem i ens acomiadem. Els hem acompanyat fins aquí. Deixem a les seves mans el seu muntatge i ara els toca defensar-lo amb “carinyo”. Poden fer-lo. Saben fer-lo.
Després de dinar ens tornem a veure i ara sí, tot és histèria, maquillatge, qui té una pinta?!… i per fi, MOLTA MERDA!
Com si els abandonéssim davant l’abisme sentim la necessitat de besar-los abans de l’actuació.
I després, després es produeix la màgia i ens fan gaudir de la seva actuació. A tots, a la família de veritat i a la postissa, que som nosaltres.
