Encara recordo aquell matí quan el Xavi va entrar a classe cridant: “Ja soc el gran, ja soc el gran!!!”.
Ràpidament, vam organitzar l’assemblea amb la resta dels companys per a comunicar la gran notícia. I és que després de nou mesos esperant, la Laia havia nascut. Això significava que el Xavi, de quatre anys, es convertia en germà gran. Per fi podia dir que tenia una germaneta petita!
Després d’uns primers dies d’eufòria, el Xavi va començar a parlar com un bebè, a fer rebequeries abans de sortir de casa, plorar per qualsevol cosa, li costava participar en les dinàmiques de classe, s’enfadava sovint, fins i tot va començar a mossegar als companys…
Com tots teníem ganes de conèixer a aquell bebè li vam demanar que portés una foto. Apareixia la mare amb la petita als braços, vestida amb roba de color rosa. Algú va comentar que era molt mona, però la cara del “germà gran” no se semblava en res a la del dia de la notícia del naixement: el Xavi estava molt enfadat!, la cara vermella, el cap baix i els braços creuats.
Un company li va preguntar per què estava així, però el Xavi només emetia uns sorolls més propis d’un animal ferotge que d’un nen. Una companya va pensar que era bona idea apropar-li la caixa de les emocions per a que el Xavi l’obrís i es mirés en el mirall que hi havia en el fons. Quan ho va fer, jo li vaig preguntar: “què veus?” I ell, després d’uns segons on la seva expressió anava canviant d’enfadat a sorprès i, finalment, a trist, va respondre: “un germà gran trist”. I llavors es va fer la màgia col·lectiva: cada nen i nena deia la seva: “està trist perquè ha de compartir a la mama”, “està trist perquè té una germana”, “està trist perquè la mama no juga tant amb ell”, “està trist perquè tothom va a casa a portar-li regals a la Laia”, “perquè li diuen coses boniques a la bebè”…I de sobte, el Xavi va cridar: “estic trist perquè jo vull ser petit!!!”.
Després d’una estona abraçant-lo, en silenci i envoltats dels companys que, solidaris, escoltaven els plors en silenci, amb una empatia i enteniment únic, li vaig preguntar: “vols conèixer la paraula de l’emoció que sents?” Ell va afirmar amb el cap sense deixar-me anar. “Es tracta de la gelosia”, vaig dir-li. Es va fer un silenci. “Tu saps que aquesta emoció, com les altres que ja coneixes bé, venen i van, no es queden per sempre… Moltes vegades costa controlar-les, igual que el vent”.
Aleshores li vaig explicar que de vegades, quan neix un germanet, ve aquest sentiment. Que no és greu. Que molts nens i nenes el tenen. Però que, a mida que passen els dies, va canviant. Aquesta conversa el va tranquil·litzar, però, com podeu imaginar, aquella mateixa tarda vaig demanar als pares una visita per a tractar el tema i treballar-ho conjuntament. Tota una sèrie de consells i accions es van posar en marxa, a casa i a l’escola.
- Potenciar molt el reforç positiu.
- Fer-lo partícip en tasques del nadó.
- Mantenir les rutines, a la mesura del possible.
- Trobar moments a soles amb el pare, amb la mare o amb tots dos sense el nadó.
- Quan vinguin familiars que tinguin en compte al germà gran i no només al petit.
- Fer-li veure les coses tan divertides que pot fer pel fet de ser el gran.
- Moltes mostres d’amor, carícies i petons.
Però, pares i mares, recordeu que no hi ha res millor que anticipar-se i preparar el terreny amb antelació! Si alguna mami està embarassada i teniu un fill que es convertirà aviat en el gran, comenceu a treballar aquest sentiment de “gelosia”, que de forma natural aflorarà. Ajudeu-los abans del naixement del nadó.
Hi ha contes que us poden ajudar molt. Els hi podeu anar llegint a mesura que la panxa creix, verbalitzant el que passarà. I, sobretot, tingueu paciència, empatia i amor perquè és un procés que no és fàcil i que requereix temps, converses i molt, molt d’amor.
Aquí us en proposem alguns:
