Testimoni de la Claudia, i4:
“A mi m’agrada fer teatre perquè quan arribem a la classe ens traiem les sabates i la bata. A vegades, la mestra ens fa estirar a terra amb els ulls tancats i ens explica una història. Jo crec que m’he adormit alguna vegada quan ho fem, però no passa res. L’altre dia vam jugar que érem capses tancades que quan s’obrien, de dins, sortien moltes coses: cavalls, foc, pilotes o lleons. Després vam fer equips i vam canviar el final dels tres porquets. Vam fer que es feien amics amb el llop. Els nens i nenes ens van aplaudir molt i nosaltres vam saludar amb les mans agafades”
A l’escola fem i aprenem teatre. Intervenim en l’educació dels nostres alumnes fent ús de la pedagogia teatral.
S’ha de diferenciar molt bé entre el teatre entès com a espai de creació artística i les pràctiques teatrals en educació com espai de descobriment i de desenvolupament personal.
La nostra eina didàctica és la dramatització. El joc dramàtic és un joc que té el seu propi llenguatge i les seves pròpies regles. Si bé jugar és una activitat imprescindible pel desenvolupament de qualsevol persona, perquè jugant s’aprèn sobre el món, sobre un mateix, sobre l’altre i sobre la vida, jugar al joc dramàtic és una eina excel·lent per l’educació integral.
Participar del fet teatral implica acció, i per accionar, s’ha de recórrer a l’intel·lecte i a la imaginació, és a dir, a la creativitat. I la creativitat també s’aprèn. Cal, això sí, aportar els ingredients en un espai de lliure expressió, on els participants utilitzen el cos, la veu i la imaginació, però on també necessiten de l’autoobservació i de l’observació dels altres per arribar a acords que els permetin expressar les inquietuds pròpies i les del grup.
L’educació infantil és una etapa única, l’etapa de les primeres vegades, la dels descobriments. A i4 els iniciem en el joc dramàtic i els fascina. Cadascú d’ells, amb el seu grup, fa el seu procés: hi ha qui es mostra tímid i triga en la seva expressió oral, hi ha qui es mostra insegur i necessita temps per deixar el rol d’observador i llençar-se al joc, hi ha qui vol fer-ho tot…
I mentre ells juguen a reproduir situacions i expressar emocions, anem propiciant el clima per a una bona socialització, fomentant l’autonomia personal i l’autoestima.
A l’escola tenen l’oportunitat de gaudir d’aquest aprenentatge creatiu des dels quatre fins als dotze anys. A mesura que vagin creixent, el joc esdevindrà més complicat: compondran personatges en comptes d’imitar únicament, analitzaran i memoritzaran textos, afegiran intencions al text, dominaran el conflicte, tan necessari perquè hi hagi acció dramàtica…
I el joc serà el mateix però, de mica en mica, més interessant. Aquest és un procés d’aprenentatge lent però segur, que lluny de tenir com a objectiu la formació d’actors, aspira a fer millors persones.
Perquè una persona que se sent part d’una comunitat, que sap detectar i expressar les seves emocions i que llegeix què passa al seu voltant en una societat tan complicada i canviant com la nostra, és una persona necessària i, sens dubte, millor.
