Si bien es cierto que existe un proceso dialéctico entre la representación y las prácticas de aprendizaje teatral, hay que distinguir entre el teatro como espacio de creación artística y el teatro como espacio de descubrimiento y desarrollo personal, territorio de las técnicas propias de la pedagogía teatral en educación.

Estas técnicas son las que aplicamos en el taller de teatro. Y lo crean o no, el proceso de aprendizaje teatral, donde cada participante descubre un inmenso universo de posibilidades, también desprende magia. Baste pensar que el material de trabajo del que disponen son ellos mismos y que un único resultado correcto no existe o existen tantos resultados como participantes.

El taller de teatro se basa en un juego llamado dramatización.

La palabra drama etimológicamente significa acción, luego dramatización o juego dramático es el acto o el proceso para crear drama.

Como cualquier otro juego, este también dispone de su manual de instrucciones: es un juego creativo que precisa de acción y reflexión para pasar a la siguiente casilla.

Uno de los beneficios de participar del taller de teatro es que ofrece una formación integral para cualquier participante porque abarca áreas cognitivas, físicas y también emocionales.

El colegio apuesta por el proyecto teatral que se inicia en I4 y que se extiende hasta sexto de primaria.

Esto es sin duda una oportunidad para nuestros alumnos, porque pese a que es bien reconocido el valor pedagógico del teatro, generalmente y por desgracia, en nuestro país, el tiempo que se dedica a impartirlo en las etapas educativas, sigue siendo poco más que anecdótico.

Así que el proyecto teatral del Col·legi Sagrat Cor de Sarrià es excepcional.

Hay que entender que estamos ante un proceso lento, lento pero seguro: todos van a aprehender capacidades que van a asimilar como propias y que van a ser para siempre. Se precisa de esta continuidad temporal para poder desarrollarlo adecuada y gradualmente.

Por eso nos encanta introducir en el juego a los más pequeños del colegio y nos asombra gratamente su respuesta entusiasta.

Nuestras sesiones se organizan del siguiente modo:

Cuando nuestros pequeños entran en el aula, se descalzan, se quitan la bata y comenzamos a jugar a alguna actividad que implique concentración, expresión corporal o coordinación. Es la fase que llamamos de calentamiento y que nos garantiza la predisposición al juego.

Luego, se les propone una dramatización que deberán preparar en pequeños grupos. Aquí imaginan, acuerdan la escena a representar, tienen que escucharse y opinar. Potenciamos las habilidades sociales porque cada cuál llega con sus inquietudes que deben hacerse compatibles con las inquietudes del grupo.

Más tarde, la exponen y es comentada por el resto del grupo. Se estimula el aprendizaje del lenguaje, la autoestima, la escucha, la observación y la auto observación.

Para los más pequeños el impulso del desarrollo del lenguaje viene acompañado de dosis de seguridad en cada una de sus exposiciones.

Cada uno de ellos es imprescindible y tiene un lugar seguro de pertenencia en el grupo.

Y, a juzgar por la ilusión, el entusiasmo y la entrega con la que participan del juego, es de suponer que esta experiencia tiene un gran impacto emocional en nuestros pequeños de cuatro y cinco años.

En el futuro, cuando sean alumnos de cuarto curso de primaria, si las cosas no cambian, vivirán la emocionante experiencia de la representación ante el público, la magia del teatro a la que hace referencia el título de este artículo.

Mientras tanto, y durante todo este proceso de aprendizaje, su participación en cada una de las sesiones va a ser inevitable, van a tener que observar su entorno y auto observarse, se van a ir implicando y comprometiendo cada vez más con el grupo, aportarán su criterio y buscarán recursos creativos para su expresión.

Subyace en todo esto un súper objetivo: el de formar personas mejores, personas con voz, con criterio y creativas.

“A mi m’agrada fer teatre perquè quan arribem a la classe ens traiem les sabates i la bata. A vegades, la mestra ens fa estirar a terra amb els ulls tancats i ens explica una història. Jo crec que m’he adormit alguna vegada quan ho fem, però no passa res. L’altre dia vam jugar que érem capses tancades que quan s’obrien, de dins, sortien moltes coses: cavalls, foc, pilotes o lleons. Després vam fer equips i vam canviar el final dels tres porquets. Vam fer que es feien amics amb el llop. Els nens i nenes ens van aplaudir molt i nosaltres vam saludar amb les mans agafades”

A l’escola fem i aprenem teatre. Intervenim en l’educació dels nostres alumnes fent ús de la pedagogia teatral.

S’ha de diferenciar molt bé entre el teatre entès com a espai de creació artística i les pràctiques teatrals en educació com espai de descobriment i de desenvolupament personal.
La nostra eina didàctica és la dramatització. El joc dramàtic és un joc que té el seu propi llenguatge i les seves pròpies regles. Si bé jugar és una activitat imprescindible pel desenvolupament de qualsevol persona, perquè jugant s’aprèn sobre el món, sobre un mateix, sobre l’altre i sobre la vida, jugar al joc dramàtic és una eina excel·lent per l’educació integral.

Participar del fet teatral implica acció, i per accionar, s’ha de recórrer a l’intel·lecte i a la imaginació, és a dir, a la creativitat. I la creativitat també s’aprèn. Cal, això sí, aportar els ingredients en un espai de lliure expressió, on els participants utilitzen el cos, la veu i la imaginació, però on també necessiten de l’autoobservació i de l’observació dels altres per arribar a acords que els permetin expressar les inquietuds pròpies i les del grup.
L’educació infantil és una etapa única, l’etapa de les primeres vegades, la dels descobriments. A i4 els iniciem en el joc dramàtic i els fascina. Cadascú d’ells, amb el seu grup, fa el seu procés: hi ha qui es mostra tímid i triga en la seva expressió oral, hi ha qui es mostra insegur i necessita temps per deixar el rol d’observador i llençar-se al joc, hi ha qui vol fer-ho tot…

I mentre ells juguen a reproduir situacions i expressar emocions, anem propiciant el clima per a una bona socialització, fomentant l’autonomia personal i l’autoestima.
A l’escola tenen l’oportunitat de gaudir d’aquest aprenentatge creatiu des dels quatre fins als dotze anys. A mesura que vagin creixent, el joc esdevindrà més complicat: compondran personatges en comptes d’imitar únicament, analitzaran i memoritzaran textos, afegiran intencions al text, dominaran el conflicte, tan necessari perquè hi hagi acció dramàtica…

I el joc serà el mateix però, de mica en mica, més interessant. Aquest és un procés d’aprenentatge lent però segur, que lluny de tenir com a objectiu la formació d’actors, aspira a fer millors persones.

Perquè una persona que se sent part d’una comunitat, que sap detectar i expressar les seves emocions i que llegeix què passa al seu voltant en una societat tan complicada i canviant com la nostra, és una persona necessària i, sens dubte, millor.

Estan guapíssims amb els seus vestuaris.

Se’ls veu nerviosos i tenen por.

Coneixem aquesta tensió que es tradueix en SILENCI.

Trenquem el gel parlant sobre qui vindrà a veure l’estrena: …els meus pares s’escaparan de la feina i marxaran després de la funció…la meva avia vindrà….

Nosaltres sentim, millor dit, sabem, que s’equivoquen. Efectivament els seus familiars vindran a veure’ls però en aquests moments i fins que no acabi la funció, ells, son nostres, nostres i de ningú més, ja som una família. Perquè nosaltres malgrat dissimulem una tranquil·litat esbalaïdora i ens mostrem contentes , també estem nervioses. Una intranquil·litat poc fundada certament, però basada en el fet de que hem d’exposar els nostres actors i això és un fet irrefutable.

Ens posem a la feina: l’assaig general.

Els recordem coses que ja saben: muts entre cametes (que és com anomenem a les cortines del teatre), sobretot, les cametes no es toquen, aprofiteu els nervis per llençar tota la veu, crideu, que la vostra caixa toràcica encara és petita, escolteu-vos a l’escenari i “ jugueu”.

El primer grup fa un passi i el SILENCI ens segueix acompanyant. No parla ningú al pati de butaques.

Fem pausa pel pati. Tornem i es torna a repetir el procés. I llestos. Els felicitem i ens acomiadem. Els hem acompanyat fins aquí. Deixem a les seves mans el seu muntatge i ara els toca defensar-lo amb “carinyo”. Poden fer-lo. Saben fer-lo.

Després de dinar ens tornem a veure i ara sí, tot és histèria, maquillatge, qui té una pinta?!… i per fi, MOLTA MERDA!

Com si els abandonéssim davant l’abisme sentim la necessitat de besar-los abans de l’actuació.

I després, després es produeix la màgia i ens fan gaudir de la seva actuació. A tots, a la família de veritat i a la postissa, que som nosaltres.