Com una papallona que comença a volar, els infants necessiten temps, confiança i espai per descobrir el món i adonar-se de tot el que són capaços de fer. Cada petit repte, cada intent i cada nova experiència contribueixen a construir la seva seguretat i una imatge positiva d’ells mateixos. En aquest procés, el paper dels adults és fonamental: una presència que acompanya, dona seguretat i anima, però que també permet explorar, provar i aprendre.

És normal voler protegir, anticipar dificultats o evitar frustracions. Ho fem des de l’afecte i la voluntat de cuidar. Tot i això, quan intervenim massa o resolem constantment allò que podrien intentar per si mateixos, sense voler podem frenar el desenvolupament de la seva autonomia, iniciativa i confiança. A vegades, ajudar massa vol dir fer per ells allò que encara estan aprenent a fer. Permetre’ls experimentar, equivocar-se i tornar-ho a intentar dins d’un entorn segur i respectuós és una manera molt poderosa d’acompanyar-los en el seu creixement.

Quan deixem que es cordi la jaqueta, encara que trigui més, que intenti menjar sol o que pugi les escales amb el nostre suport, els diem un missatge molt important: “Confio en tu”.

Per què és tan important fomentar l’autonomia?

Quan tenen espais per fer coses per ells mateixos, construeixen bases que els acompanyaran al llarg de la vida. Desenvolupen:

• Confiança i seguretat en les seves capacitats
• Capacitat de prendre petites decisions
• Habilitat per afrontar petits obstacles
• Sentit de la responsabilitat
• Motivació, curiositat i ganes d’aprendre

Gràcies a aquestes habilitats, poden créixer amb una actitud oberta, tranquil·la i positiva davant dels reptes quotidians.

Com podem acompanyar sense sobreprotegir?

Acompanyar sense sobreprotegir vol dir trobar un equilibri entre estar presents i deixar espai. Algunes pautes que poden ajudar són:

• Respectar els ritmes i els processos personals, sense pressa ni comparacions.
  
• Acceptar els errors com una part natural de l’aprenentatge.
  
• Oferir oportunitats per triar i prendre petites decisions.
  
• Donar suport quan és necessari, sense avançar-nos constantment.
  
• Escoltar i validar el que senten, ajudant-los a posar paraules a les emocions.
  

Aquest tipus d’acompanyament afavoreix infants més segurs, confiats i capaços d’afrontar noves situacions.

Els infants creixen i es desenvolupen quan tenen adults al seu costat que els observen, confien en ells i els acompanyen. Amb aquest suport,guanyen confiançaper explorar, provar coses noves i construir la seva autonomia pas a pas.

Educar no vol dir eliminar tots els obstacles, sinó ajudar-los a aprendre a superar-los. Permetre’ls experimentar, equivocar-se i tornar-ho a intentar és una de les maneres més efectives de reforçar el seu creixement.

Així, a poc a poc, despleguen les seves ales i descobreixen tot el que són capaços de fer.

Tot això és important començar a treballar-ho des de petits. Fomentar l’amor pel coneixement, ajudar a comprendre, fomentar el llenguatge per explicar i argumentar allò que pensen, transmetre valors fonamentals i deixar decidir amb autonomia. No oblidem que els nens aprenen fent, per això és important facilitar-los experiències d’aprenentatge on puguin desenvolupar les capacitats abans esmentades, sempre des del joc i la motivació. Les rutines de pensament, el mètode científic a l’hora d’entomar els experiments, les estratègies d’avaluació, la recerca d’informació, el debat, les exposicions, son un bon marc per a desenvolupar aquest tipus de pensament.